Si has arribat fins aquí, segurament m’has vist fent el burro a alguna xarxa social amb algun vídeo que ha escaldat a més d’un. El Barbut Català neix com l’alter ego d’un servidor, David Sitjes , amb un objectiu molt clar: donar visibilitat al patrimoni abandonat de Catalunya. Ara, que de tant en tant també em deixo caure per algun bareto, o dono un cop de mà a alguna PiMEC si crec que val la pena. I sí, tot per amor a l’art.
Si volgués fer calés amb això, em sortiria més a compte vendre enciclopèdies de porta en porta. L’exploració urbana no dona ni un ral. A no ser que muntis un canal de YouTube i tinguis cara de ciment, l’únic que t’emportes són ensurts, denúncies i algun embolic (per sort mai amb la policia, la veritat que tinc molt bon rotllo amb els Mossos).
Però escolta, és el que hi ha quan decideixes ensenyar al món aquells racons oblidats que formen part de la nostra història, mentre els polítics de pa sucat amb oli es graten la panxa i miren cap a una altra banda. Perquè sí, les veritats fan mal , sobretot quan apuntes directe al niu de mòmies que governen el país.
A banda de colar-me per llocs on no em criden, també em va agafar la venada de muntar un segell discogràfic: Barbut Records . I sí, també em vaig inventar un artista amb nom d’avi amb tractor: el Senyor Barbut . El pots escoltar a totes les plataformes (Spotify, Amazon Music, Apple Music, YouTube i les de sempre) o punxant aquí
I com que em sobra el temps (llegeix-se amb ironia), també m’he fotut a fer podcasts explicant llegendes, misteris i curiositats de la nostra terra.
Et preguntes si tinc temps per tot això i a sobre treballar? Doncs no, la veritat . Però tinc el cul més inquiet que un nen amb amb una Coca-Cola d'un litre. Em motiva tocar la moral al sistema, i ja posats, a Google també —que és on treballo oficialment, tot i que el que realment m’agrada és fotre'ls una mica.
Fins els ous dels espavilats
Tornant al món del URBEX, porto més de 20 anys recorrent ruïnes, fàbriques, masies, búnquers i tot el que faci olor a decadència. I tot i així encara he d’aguantar els iluminats de sempre soltant-me el discurs de les “normes del urbex”. Normes que, per cert, fa anys que han quedat més obsoletes que un Nokia 3310. Però intentar explicar això és com parlar amb una paret d’uralita.
Ser com sóc m’ha costat algun que altre disgust, cancel·lacions d’aquelles guapes, i més d’un plor de “ofesos anònims”. Sembla que hi ha coses que molesten, com aquell dia que vaig dir que defenso Catalunya i el català , però no la independència.
De veritat, algú s’ha parat a pensar com seria una Catalunya independent governada pels mateixos pallussos que ja l’estan enfonsant ara? Doncs això.
Però francament, m’importa ben poc. Si no t’agrada el que faig, tens el botó de deixar de seguir-me ben a mà. Ningú t’obliga a quedar-te. I tots contents.
A alguns els fa gràcia etiquetar-me com a “influencer català”, però jo em quedo amb allò de defensor del patrimoni històric. Fa més patxoca i menys vergonya aliena. Jo no vull influir ningú: explico històries de llocs oblidats, denuncio l’abandonament cultural, i si de passada puc deixar en evidència el Departament de Cultura o cagar-me en el Govern d’Espanya, ho faig amb molt de gust .
El personatge del Barbut Català va entrar com un tir. De fet, en 6 mesos em vaig plantar amb una comunitat de puta mare: 31.000 seguidors ben fidels i la mar de trempats i trempades.
Potser el fet de no formar part del circ de pallassos que tenim avui dia a les xarxes socials hi va ajudar fort. No vendre’s, dir les coses pel broc gros, ser un mateix... al final té les seves punyetes, però els pros són molt millors.
A principis de 2025 em van diagnosticar una PPPD , una malaltia rara, tan rara que van trigar 4 anys a posar-li nom. I el millor de tot és que no va ser gràcies a la nostra estimada Sanitat Pública (que em va donar l’alta unes quantes vegades), sinó que ho vaig haver de fer per privat.
Te’n recordes d’allò de la independència que deia? Doncs suma-li això al pastís.
Les coses s’han d’arreglar, però les ha d’arreglar algú que vingui de picar pedra, no quatre energúmens que segurament van tenir la mala sort de ser fruit d’una endogàmia i van heretar gens recessius, amb un arbre genealògic calcadet a una canya de bambú. Si a sobre hi afegeixes les portes giratòries, doncs el resultat és el que patim.
La vida és dura per tothom. Cal buscar aquella motivació per aixecar-se cada dia amb ganes de fer coses. I a mi, el que em motiva és tocar els collons .
¿Petem la xerrada?
Em pots trobar a...
El Barbut Català és l’alter ego de David Sitjes, un paio amb barba, mala llet selectiva i passió per denunciar l’estat lamentable del patrimoni abandonat a Catalunya. També es cola en baretos, fa vídeos que piquen i no es talla un pèl.
Explora masies, fàbriques i qualsevol racó oblidat del país. En grava vídeos, n’explica la història i fot soroll perquè les institucions moguin el cul. A més, dona visibilitat a petits negocis, crea música sota el segell Barbut Records i fins i tot té podcasts.
Perquè algú ho ha de fer. Perquè la cultura no és només castellers i TV3. I perquè està fins als collons de veure com s’esfondren llocs que expliquen la nostra història mentre els de dalt miren cap a una altra banda.